Spirituality team

Un dissabte al matí, a la meva habitació, estava fent uns exercicis de Tai-Txi. Un dels exercicis consisteix en un moviment que s’assembla al d’abraçar. En adonar-me de la similitud, em va passar per la ment la idea que fent aquell exercici podria procurar créixer en la meva capacitat d’acollir i ajudar els altres. Però també em va venir a la ment la idea hinduista que  hem de renunciar a controlar les conseqüències dels nostres actes.

“Només tens dret a l’acte, i no als seus fruits. Mai no consideris que ets la causa dels fruits de la teva acció, ni caiguis en la inacció.” (Bhagavad Gita  II, 47)

Aleshores vaig seguir fent els exercicis centrat en els moviments, procurant no distreure’m.

De fet, la nostra voluntat i la nostra intel·ligència són limitades a l’hora de provocar o preveure les connexions entre actes i conseqüències. En efecte: l’impacte del que fem depèn d’una colla no totalment controlable ni previsible de circumstàncies socials o de disposicions interiors: nostres o de les persones amb qui interactuem.

Per altra banda, acceptar el fet que no puguem controlar les conseqüències dels nostres actes ens podria portar a “la inacció”, tal com adverteix el text de Bhagavad Gita.

Tal vegada es tracta és de trobar el camí del mig entre la inacció i el desig de controlar els fruits de la nostra acció. Es tracta de considerar prèviament si l’acció és adequada o no, i després immergir-s’hi sense voler controlar-ne els fruits. Tornant en aquell dissabte al matí, resulta que estava fent Tai-Txi perquè aquell era un temps setmanal de pràctica de la vida interior; i no un temps de pregària bíblica sinó de Tai-Txi. És per això que podia intentar centrar-me en el present, oferir-me plenament al present, tot confiant que la meva acció seria fecunda sense jo saber com.

És de notar que oferir-se al present dóna sentit a qualsevol moment de la vida humana. I per això dóna sentit també a la vida de persones que “no tenen futur”, que tenen “el temps comptat”. Una ofrena que fa més dens aquest present. En efecte, a la novel·la “Culpa dels estels”, dos adolescents amb càncer incurable (la Hazel i en Gus) viuen una història d’amor poc convencional. Saben que el seu temps és limitat, però s’hi ofereixen amb profunditat. I ho expliquen amb una imatge matemàtica: entre el número 0 i el número 1 hi ha infinits números. I així, en un moment d’íntima comunicació, la Hazel diu davant d’en Gus:

“Voldria més números dels que és probable que jo visqui, i Déu meu, vull més números per a Augustus Waters [Gus] que els que li han estat concedits. Però Gus, amor meu, no aconsegueixo dir-te com t’estic d’agraïda pel nostre petit infinit. No el canviaria per res del món. M’has regalat un per sempre dins d’un número finit, i per això et dono les gràcies.”

...............................

“Fer l’ofrena com si fos present. Fer l’ofrena als déus com si fossin presents. El Mestre deia: ‘Si jo no m’uneixo a l’ofrena, és com si no hi hagués ofrena’.” (Confuci Analectes III, 12)

“Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,
m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:
- L'eternitat és sols un Present que s'eixampla.”

Màrius Torres Al present.

“Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer.’" (Lc 17, 10)

....................................

· En quines activitats, diàries o setmanals, m’és més fàcil centrar-me a fons en el present?

· En quines ocasions les distraccions són indicador que l’activitat que realitzo no és l’adequada, la que “toca fer”?

Diu el sociòleg Richard Sennett (“La corrosió del caràcter”) que cada vegada menys les carreres professionals es realitzen en una única organització piramidal, en la qual un professional que entra va pujant esglaons amb el temps. Perquè les organitzacions són menys piramidals i els professionals es mouen més, tant geogràficament com organitzativament.

Però la incertesa que aquests fets genera demana una cobertura, una xarxa de seguretat, que es busca justament en xarxes professionals: relacions d’amistat o suport mutu que ens ajuden en els diversos moments de la vida laboral. Les xarxes ens ajuden a obtenir llocs amb més responsabilitat i retribució, a trobar feina quan volem mudar-nos de ciutat o de país, o a “no caure a terra” quan ens quedem sense feina...

Però, quins lligams o valors defineixen una determinada xarxa? Què ens permet formar part d’una xarxa?

Una xarxa potent en els primers anys de la carrera professional és l’associació d’antics alumnes de la nostra escola o de la nostra universitat: compartim una determinada tradició educativa, una determinada experiència universitària: amistat i valors. Semblantment, hi ha xarxes estructurades en forma de col·legis de professionals (col·legis  Metges, de Farmacèutics, d’Advocats o d’Enginyers) que promouen serveis cooperatius als seus socis i esdevenen interlocutors de les administracions quan aquestes han de legislar sobre aspectes que afecten a l’exercici de les respectives professions.

Altres xarxes es teixeixen a l'interior de grans empreses, que mouen els seus membres d’un lloc a l’altre del planeta en funció de les necessitats estratègiques de l’empresa. Per exemple, algunes consultories fan aquesta funció, i acompanyen una exigència laboral extrema (treball a ritmes esgotadors), promeses de recolzament professional entre membres de l’empresa,  suport afectiu i una “mística” de pertinença a l’empresa que acostuma a incloure accions de filantropia corporativa.

També hi ha xarxes professionals directament relacionades amb grups religiosos o ideològics. La pertinença al grup religiós et permet formar part d’una xarxa que, en teoria, promou uns certs valors i recolza els seus membres. Però aquestes xarxes de vegades promouen efectivament valors i altres vegades es converteixen en pantalles per promoure interessos particulars dels seus membres en contra del bé comú. A l’Àfrica, on la incertesa dels entorns institucionals és molt gran, les xarxes professionals són molt necessàries, i la mentalitat religiosa o màgica es barreja amb la professió. De vegades aquestes xarxes esdevenen sectes, amb ritus d’entrada que poden incloure actes d’extrema crueltat: per exemple, el sacrifici de familiars.

Tal vegada no hi ha xarxes professionals ideals, i la solució és formar part alhora d’altres xarxes no professionals que ofereixen un suport desinteressat: família, grups d’amics o comunitats de valors. És en aquests àmbits on poden madurar decisions humanes i professionals fonamentals.

.............................

“El mestre Zeng digué: ‘L’home noble es basa en la cultura per reunir amics, i es basa en els amics per reforçar la solidaritat humana’.” (Confuci Analectes XII, 24)

“Quan la vida és pacífica i sense problemes, és difícil distingir l’amic veritable del fals. Només quan arriben les dificultats afloren els veritables sentiments de l’amic. Perquè en temps de crisi els amics de veritat s’aproparan més i els falsos seran cada vegada més escassos.” Matteo Ricci Sobre l’amistat, 5.

..............................

· Pensa en una xarxa professional a la qual pertanys. Fins a quin punt és un grup d’interès que recolza els interessos privats dels seus membres? En quin grau promou el bé de la societat?

· Fins a quin punt “la mística” que genera sentit de pertinença en una xarxa promou valors vinculats amb el bé de la societat?

· Quin tipus de sacrificis personals o familiars demana el formar part d’una determinada xarxa o organització?

· Quin tipus de xarxes no professionals tinc a l’abast per recolzar les meves decisions fonamentals en les diverses etapes de la meva vida?

Diuen que un dia algú va preguntar al Dr. Antoni Puigvert (1905-1990), eminent uròleg: «Doctor, després de la mort, què ?» El doctor va contestar : «Després de la mort, l’enterrament».

De fet, tant la pregunta com la resposta semblaven moure’s a nivell dels fets: després del fet de la mort d’algú, un dels fets que es donen és que l’enterren. Però la ironia és que tant la pregunta com la resposta anaven més enllà dels fets: el doctor no creia en una vida més enllà de la vida a la terra.

Ben mirat, la forma correcta de preguntar sobre la vida més enllà de la vida terrena és molt difícil. Tant si diem “després de” com si diem “més enllà de”, estem utilitzant el temps i l’espai per referir-nos a un nivell de realitat que justament transcendeix espai i temps.

Com acostar-se a aquest altre nivell de realitat, que esdevé tan rellevant per a molts al final de la vida a la terra? Una forma de connectar-hi consisteix a no preguntar-se per la mort, sinó per la vida. A no apressar-nos per “enterrar” la persona que ha mort. De fet, “fer el dol” (tant religiosament com psicològicament) consisteix en això: en vivificar una relació que ens ha afectat profundament. Consisteix en desenterrar el record.

Quins record ens ha deixat? Potser escrits, obres d’art, objectes que el caracteritzaven (barrets, joies, vestits...), organitzacions que havia gestionat, valors que va practicar amb nosaltres. Però igualment actes de covardia, d’egoisme o de por... Segurament també de part nostra hi va haver llums i ombres. I potser el seu final va ser dolorós per a molts.

Com desenterrar el record?

És bo dissenyar situacions (llocs, ambientacions, companyies o soledats...) en les quals es faci amable el desenterrament. Passant per aquell lloc –o visitant-lo expressament- on havíem estat junts, recordaré allò que ens hi va passar. Mirant una fotografia o revisant una carta, recordaré un altre aspecte de la nostra relació. Recordant com solia reaccionar davant de situacions en què em trobo, se’m farà present algun dels seus valors – o cops de geni! I poc a poc pot anar creixent en mi l’agraïment i la reconciliació. Seré guarit, transformat i alliberat per viure amb més plenitud.

És així com es fa real allò que suggereix T.S Elliot al poema “Little Guiding I”:

“(...) I allò que els morts, en vida, no sabien dir-nos,

ara ens ho poden dir, morts: la comunicació

dels morts té llengües de foc més enllà del llenguatge dels vius.”

Però roman la pregunta al Dr. Puigvert: no sobre el nostre dol i la nostra transformació; sinó sobre el dol i la transformació del difunt. Aquí les tradicions religioses o de saviesa ofereixen pistes diverses en forma de narracions o de pràctiques rituals. En tot cas, diu el mestre budista Shantideva: “El culte a un Buda viu i a un Buda extingit són idèntics i donen fruit.” (La marxa cap a la llum XI, 40). És a dir: recorda la persona (ret-li culte) sense importar si creus que és viu o mort.

I fins a quan el dol? Voler tancar-lo, no és persistir en el desig d’enterrar? L’agraïment i la reconciliació amb aquella persona ens donen vida: millor si no els enterrem. Millor si aquella persona esdevé poc a poc interlocutor silenciós del meu present.

............................................

“Que per la força de la Vida jo m’identifiqui ara amb l’esperit de llum immortal, en aquest mateix moment en què el cos mortal serà reduït a cendres. Om. Recorda, oh ment, allò que has fet. Recorda, recorda tot el que has fet”. Isha Upanishad, 17

“ (...) les accions meritòries rebran la bona persona en arribar el proper món, com els familiars donen la benvinguda a una persona estimada quan torna a casa.” Dhammapada 220.

“Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort (...) Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d'incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos auto-centrat, i ressuscita un cos centrat en els altres.” (1 Cor 15, 36. 42-44)

.............................................

· En quines situacions treballo la gratitud i la reconciliació amb els meus morts? Com em transformen i de què m’alliberen aquests rituals?

· En quines situacions treballo la gratitud i la reconciliació amb els meus vius? Com em transformen i de què m’alliberen aquests rituals?

· Quins referents no coneguts personalment (mestres religiosos, literats, pensadors, artistes) poden fer més plena la meva vida? Com puc establir una relació vivificadora amb ells per mitjà de les seves obres, biografies, paraules?

Geogràficament, Europa és un petit apèndix de la massa euroasiàtica, però històricament ha tingut un protagonisme crucial en la historia de la humanitat. Les arrels greco-cristianes van desenvolupar-se en un sistema polític, econòmic i cultural que va acabar colonitzant gran part del món. Als darrers dos segles, s’hi va forjar un sistema econòmic i polític (les democràcies liberals i més concretament els Estats del Benestar) que ha aportat prosperitat econòmica, democràcia política i justícia social a grans proporcions de població del continent des de 1945. En conjunt, Europa ha tingut influència – per a bé i per a mal-- en  gran part de la humanitat.

Aquests dies celebrem els 60 anys de la Unió Europea, en una situació marcada per la crisi de l’euro i les polítiques d’austeritat; per la lenta integració política, econòmica i cultural dels països de l’antic bloc socialista; per les diferències entre el nord i el sud; per la sortida del Regne Unit de la Unió; per l’envelliment general de la població; pel repte d’acollir i integrar immigrants extra-comunitaris; i per la demagògia dels populistes.

Però és també una unió d’Estats que combina creativament diversos nivells administratius (des del local al continental); que ha promogut la democràcia i els drets humans (civils i socials); que ha evitat guerres als darrers 70 anys; i que ha despertat una benefactora consciència continental en les joves generacions.

Potser, més enllà d’avaluar costos i beneficis, és el moment de recuperar el millor d’Europa perquè ens orienti i motivi cada dia. El moment de somniar Europa, com va fer el papa Francesc al discurs d’acceptació del premi Carlemany a Roma, el 6 de maig de 2016.

“Somnio una Europa jove, capaç de ser encara mare, una mare que tingui vida perquè respecta la vida i ofereix esperança de vida.

Somnio una Europa que es fa càrrec del nen, que com un germà socorre el pobre i als que vénen a la recerca d'acollida perquè ja no tenen res i demanen refugi.

Somnio una Europa que escolta i valora els malalts i als ancians, perquè no siguin reduïts a objectes improductius de rebuig.

Somnio una Europa on ser emigrant no sigui un delicte, sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de tot ésser humà.

Somnio una Europa on els joves respirin l'aire net de l'honestedat, estimin la bellesa de la cultura i d'una vida senzilla, no contaminada per les infinites necessitats del consumisme; on casar-se i tenir fills sigui una responsabilitat i una gran alegria, i no un problema a causa de la manca d'un treball prou estable.

Somnio una Europa ... amb polítiques realment eficaces, centrades en els rostres més que en els números, en el naixement de fills més que en l'augment dels béns.

Somnio una Europa que promogui els drets de cadascú, sense oblidar els deures envers tots.
Somnio una Europa de la qual no pugui dir que el seu compromís pels drets humans ha estat la seva última utopia.”

....................................

“Quan els meus fills siguin grans, us prego que els interrogueu i turmenteu com jo ho he fet amb vosaltres, si veieu que prefereixen les riqueses a la virtut i a fer que l’ànima esdevingui millor.” (Apologia de Sòcrates)

“Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Crist Jesús.” (Ga 3,28)

....................................

· Si repasso un dia de la meva vida, quines condicions socials o econòmiques me la faciliten, que provenen de la tradició europea o de la realitat actual de la Unió Europea?

· Què està al meu abast de promoure, en relació amb el somni del papa Francesc?

A la pel·lícula Lo imposible de Juan Antonio Bayona, una família de pare, mare i tres fills marxen a una illa de Tailàndia a passar les festes de Nadal. Un tsunami arrasa l’illa. Per sort, tots cinc sobreviuen, però queden separats en dos grups: mare i fill gran (María i Lucas) per un costat; i pare i fills petits per l’altre. No saben res els uns dels altres, enmig del caos general de l’illa. La Maria i en Lucas són traslladats a un gran hospital, on ella espera una operació a la cama. La Maria, que és metgessa, diu al Lucas (7 anys) que la gent de l’hospital estan desbordats, i que surti a ajudar, que ella està bé i pot esperar. Aleshores en Lucas es comença a passejar per l’hospital, sense saber què fer. A la recepció, un home gran que en Lucas no entén se li dirigeix desesperadament tot ensenyant-li una foto familiar i senyalant-hi la cara d’un nen, aparentment el seu fill. En Lucas busca full i bolígraf i apunta el nom de l’infant. Mentre es passeja per les sales de l’hospital cridant aquest nom, altres persones ingressades li passen altres noms, que ell va apuntant i va  cridant. Al principi només acumula nous noms però no troba cap dels noms apuntats. Al cap d’un cert temps, un nen respon a la seva crida. Ell l’abraça, li senyala que esperi i va a buscar el pare d’aquell nen. Amb un goig immens, contempla com pare i fill s’abracen.

Tal vegada el nostre món s’assembla en aquell hospital tailandès ple de víctimes del tsunami. Potser el món separa les persones que s’estimen, potser necessitem re-connectar. En la distància i la incomunicació ens podem sentir petits i inútils com en Lucas. Però també podem escoltar una veu interior amorosa (com la de la Maria) que ens anima a sortir del nostre racó: sense saber massa què farem, però disposats a ajudar. I aleshores ens aturarem davant de rostres sofrents que busquen persones estimades. Primer només acumularem problemes (noms a connectar), però després arribaran les connexions, i serem joiosos testimonis de trobades.

Confiar en la veu interior, sortir a ajudar sense saber massa com, escoltar compassivament, buscar pacientment, i fer possible el moment que restaura la joia. Sembla impossible. Però ho pot fer un nen de 7 anys.

...........................................

“El Mestre digué: ‘Els joves, dintre de casa, han de mostrar pietat filial; a fora, han de mostrar veneració fraterna. Que siguin seriosos i fidels. Que estimin a tothom i que tractin com a família els qui tenen humanitat. Si practiquen tot això i encara els queden forces, aleshores que es dediquin als estudis de lletra.” Confuci Analectes I, 6.

“El amor consiste en comunicación de las dos partes, es a saber, en dar y comunicar el amante al amado lo que tiene, o de lo que tiene o puede; y así por el contrario, el amado al amante” Ignasi de Loiola, Exercicis Espirituals [231, 1-2].

“Obriu els nostres ulls a tots els sofriments humans; inspireu-nos la paraula justa i escaient quan trobem germans sols i desemparats; doneu-nos generositat i decisió per ajudar fraternalment els oprimits i indefensos. Que la vostra Església sigui testimoni de veritat i de llibertat, de justícia i de pau. Que tothom hi pugui trobar l’esperança que no mor.” (Pregària Vc de l’Eucaristia).

.....................................................

· En quines ocasions he desenvolupat iniciatives semblants a la d’en Lucas? Què n’he après?

· Quins sorolls m’impedeixen escoltar la veu interior que em convida a sortir a ajudar?

· Què valorem més en l’educació dels joves: “els estudis de lletra” (Confuci) o la capacitat d’iniciativa per fer un món millor?

Ara que creixen les relacions entre Occident i la Xina, pot ser interessant tenir notícia d’un dels precursors d’aquestes relacions. El missioner jesuïta Matteo Ricci (1552-16010) va connectar amb un cert èxit l’Europa renaixentista amb la Xina del final de la dinastia Ming: de fet, fou el primer europeu a accedir a la ciutat imperial prohibida de Pequín. El 1595 va publicar “Sobre l’amistat. Cent màximes per a un príncep xinès”, que va difondre’s tant entre els xinesos cultes com entre els missioners cristians: tal vegada perquè introduïa la saviesa occidental en els debats xinesos sobre l’amistat.

Un d’aquests debats versava sobre el “wulun” – o les cinc relacions humanes bàsiques segons el confucianisme: pare-fill, germà gran-germà petit, sobirà-súbdit, espòs-esposa i l’amistat. A l’època, els jesuïtes missioners occidentals eren criticats pels xinesos perquè no complien cap de les quatre primeres relacions: abandonaven pare, germans i sobirà a Europa per marxar a les missions, i a més no es casaven. D’ací els equilibris que Ricci ha de guardar en caracteritzar l’amistat com a relació (l’única no jeràrquica en aquell context) que pot afectar les altres quatre.

Les màximes de Ricci dibuixen l’amistat en base a diverses característiques:

a. La intimitat: “Els amics són més íntims que els germans, perquè els amics s’anomenen entre ells “germans”, mentre que només els millors germans es converteixen en amics” (màxima 36). “Si un té molts amics íntims, aleshores no té amics íntims” (40).

b. La sinceritat: “Algú que en l’hora de la meva glòria només ve a veure’m si el convido, i que en l’hora de la meva tribulació ve a veure’m fins i tot sense ser convidat: aquest és un amic” (64).

c. La solidaritat: “Un amic és la riquesa del pobre, la força del feble i la medecina del malalt” (76).

d. El reforçament mutu de la virtut: “Si tolerem els vicis d’un amic, aleshores  aquests vicis passen a ser nostres” (33). “Un home va demanar a un amic que fes quelcom d’injust, però quan l’amic s’hi va negar,  li va dir: Si no fas això que et demano, quina classe d’amic ets? L’altre replicà: Si em demanes que faci quelcom d’injust, quina classe d’amic ets tu?” (96).

e. La importància d’escoltar els enemics: “En aquests temps, en què  els amics estan muts i els ensabonadors s’han tornat eloqüents, només conservant els meus enemics puc escoltar paraules sinceres” (38). “Un regal d’un enemic val menys que una bastonada d’un amic” (78).

f. La felicitat interna: “Quan els amics vulgars es reuneixen, llur alegria externa és més gran que llur felicitat interna; i quan se separen, tenen una persistent sensació de malestar. Quan els amics virtuosos es reuneixen, llur felicitat interna és més gran que llur alegria externa; i, després que han marxat, no hi ha sentiment de pena” (54).

Deu ser difícil fer amics dels de veritat. Més perquè afecta les altres relacions humanes: “ Les inestabilitats de la meva vida posen a prova i revelen l’estabilitat d’una amistat” (26). Val la pena provar-ho?

...................................

“Que cadascú se salvi per si mateix i no es rebaixi per sota de sí. Perquè en veritat un mateix és el seu propi amic i també el seu propi enemic”. (Bhagavad Gita VI, 5).

“Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare.” (Evangeli segons Joan 15, 12-15)

.................................

· Quins són els meus amics de veritat? Com afecten aquestes amistats les meves altres relacions humanes bàsiques?

· En quines situacions quotidianes puc reconèixer conductes exemplificades per les màximes de Matteo Ricci?

· En quines situacions sóc amic meu, i en quines sóc el meu propi enemic?

En Ferran, bon coneixedor del budisme tibetà, explica que la infelicitat humana prové sovint del fet que no sabem tractar bé el plaer o el sofriment.

Amb el plaer l’error consisteix a voler-lo retenir o mantenir, quan és fugisser i efímer. Per això, quan se’ns escapa ens sentim frustrats perquè volíem que es quedés. Així, per exemple, si un tros de pastís ens ha semblat bo, al cap d’una estona el plaer haurà passat; però intentar retenir aquest plaer menjant més i més pastís no és bona idea: acabarem empatxats o engreixats...

L’error amb el sofriment és que ens en volem escapar com sigui; però aquestes escapatòries acaben fent-lo més gran. Per exemple, puc provar de girar l’esquena al fracàs tot fent coses que me’n distreguin: anar a córrer, consumir certes begudes o certs menjars plaents, endollar-me a la música o a la televisió. Però aquestes activitats no em calmen perquè la raó per la qual les faig no és en elles (fer esport, degustar, fruir de la música o el cinema) sinó en fugir del fracàs. I comença una espiral perversa (addicció) perquè hauré d’augmentar la dosi o la freqüència de l’activitat: corrent més i/o més sovint, bevent més i /o més sovint, passant més hores endollat a la música o la televisió, etc.

I és que, tal com explica en Ferran, escapar-se del sofriment és escapar-se d’una part de la vida. Ens cal cultivar un tipus de felicitat tan ric, ample i gran que abraça el plaer i el sofriment.

Per a cultivar aquesta felicitat més ampla, és bo ser conscients, doncs, que el plaer i el sofriment són passatgers. Però també que alguns plaers són millors que altres, i alguns sofriments són  millors que altres. Algunes tradicions de saviesa – per exemple. La dels jesuïtes- postulen que els plaers i els sofriments són millors si deixen un rastre millor.

El rastre és quelcom que queda quan l’objecte, la planta, l’animal o la persona han marxat. Com el regust d’un plat quan ja ens l’hem acabat, o l’olor d’una flor quan ha estat en una habitació, o la petja al fang d’un animal salvatge quan ha marxat. També les experiències que tenim deixen rastres. I així, una experiència -plaent o dolorosa- que deixa un rastre durador (segueixo sentint en l’absència) i harmonitzador (sento pau amb el que m’envolta) és millor que una que deixa un rastre més efímer o conflictiu.

Es tracta, doncs, de no intentar retenir el plaer o defugir el sofriment, que són momentanis; sinó de fer-nos conscients del rastre que deixen les experiències. Si és durador i harmonitzador, aleshores cal secundar aquelles experiències, seguir aquells rastres: perquè els rastres millors em fan millor a mi i milloren la realitat que m’envolta.

...............

“Matar és bell; haver matat és horrible.” (Thomas Mann Els deu manaments de Moisès)

“Qui troba al seu interior la felicitat i la satisfacció, qui no té cap altra llum que la seva llum interior, aquest practicant s’identifica amb l’Absolut, i en ell assoleix l’alliberament” (Bhagavad Gita V, 24).

“Debemos mucho advertir el discurso de los pensamientos; y si el principio, medio y fin es todo bueno, inclinado a todo bien, señal es de buen ángel; mas si en el discurso de los pensamientos que trae acaba en alguna cosa mala o distrativa… o conturba al ánima quitándole su paz, tranquilidad y quietud que antes tenía, señal es proceder del mal spíritu…” (Ignasi de Loiola Exercicis Espirituals, n.333).

“Si tingués desitjos de fer-me fer un anell, escolliria la següent inscripció: Res no passa. Crec que res no passa sense deixar petjada i que cadascun dels nostres actes, per petit que sigui, té importància per a la vida present i per a la futura. El que he sofert, no ha passat en va”. Anton Chéjov Mi Vida, Bruguera, Barcelona,  1981, p.213.

……………………….

· Quins mecanismes uso més sovint per fugir dels sofriments? Quines accions acostumo a emprendre per retenir plaers fugissers?

· Quines experiències de plaer o de dolor recordo que hagin deixat un millor rastre? Quines altres han deixat buidor i conflicte?

· En quins moments del dia o de la setmana m’aturo conscientment per identificar els rastres de les meves experiències?

En Fran, un jove pare de família català, estava a la regió de Bengala (NE de l’Índia) on supervisa l’ONG “La casa de les nenes”. Un dia, en ple carrer, va presenciar atònit com una dona donava el seu fill acabat de néixer a uns homes, que li pagaven un feix de bitllets. En Fran no  es va poder estar de dir a la dona, en anglès: “Què estàs fent?”. Ella, que no parlava anglès, se’l va mirar, li va ensenyar els diners, va senyalar sis nens i nenes a prop seu i es va posar els dits tancats de la mà a la boca. En Fran va callar, comprenent el missatge sense paraules: “Amb aquest diners podré alimentar els meus altres sis fills”.

A en Fran – un entusiasta i devot de Santa (Mare) Teresa de Calcuta – li va venir al cap la frase evangèlica “No judiqueu, i no sereu judicats” (Mt 7, 1). Per això es va quedar amb la paraula a la boca davant d’aquella dona pobra.

Tal vegada judicar persones és una subtil, gairebé inconscient, manera de treure’ns de sobre la responsabilitat envers elles. D’exorcitzar una crida interior, fonamental, pre-reflexiva i autèntica, a assumir la nostra responsabilitat d’ajudar la gent.

El judici pot convertir-se en una operació reflexiva que construeix un mur entre mi i la gent a qui sóc cridat a ajudar. Busquem raons que són maons per separar-nos de la crida fonamental a ajudar el qui està necessitat.  Però la resposta a aquesta crida no són paraules ni raons: són accions. Ho diu ras i curt el Pare Opeka, un argentí missioner a Madagascar:

“[A l’abocador d’Antananarivo] vaig veure, tot just arribar-hi, nens de tres, quatre anyets barallant-se amb els gossos i les bèsties per un tros d’escombraries podrides. I vaig plorar. En aquell moment em vaig quedar sense dret a parlar; només tenia dret a actuar. Aquella nit em vaig  agenollar al meu llit i vaig demanar a Déu que féssim alguna cosa per aquells nens”. (La Vanguardia 3/12/2016, p.68)

Aquesta crida és tan fonamental que es manté més enllà de tot judici: no es tracta de culpabilitzar la mare índia ni que en Fran es culpabilitzi de no fer prou.

Es tracta de mirar de cara els qui sofreixen.

I plorar.

I callar.

I actuar.

I agenollar-se per recuperar l’esperança.

I pagar el preu d’actuar: en Fran ha tornat diverses vegades de Bengala amb problemes de salut.

I finalment, raonar. Posar la raó al servei de la responsabilitat: buscar formes més eficaces d’ajudar, de fer un món millor.

....................................

“Que jo pugui ser la medecina i el metge per al malalt! Que jo sigui el seu infermer fins que les seves malalties mai no tornin!

Que amb una pluja de menjar i beguda pugui vèncer les afliccions del famolenc i l’assedegat! Que jo esdevingui menjar i beguda en temps de fam i sequera!

Que jo sigui un tresor inesgotable per al desposseït! Que em mantingui al seu costat amb formes diverses d’ajut.

Pel bé d’aconseguir el benefici de tots els éssers que senten, lliuro el meu cos, les meves fruïcions i totes les meves virtuts...”

Santideva La marxa cap a la llum III, 7-10.

Llavors Jahvè va preguntar a Caín: ‘On és el teu germà Abel?’ Ell va respondre: ‘No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?’” (Gn 4, 9)

“Només el somriure de Déu coneix la profunditat de les vides humanes." Jean-Pierre Jossua

......................

· Quins judicis acostumo a interposar entre la meva responsabilitat i els problemes del món?

· Quines situacions humanes em deixen sense paraules?

· Com recupero l’esperança quan sembla que les forces m’abandonen?

· Com construeixo raonaments al servei de la responsabilitat?

En un debat amb universitaris, vam començar a discutir sobre la bondat i la maldat humanes. De seguida van sortir Hitler i els criminals de les presons com a persones dolentes, i la legitimitat o no de la pena de mort.

Vaig recordar el testimoni d’un afroamericà al reportatge de Yan Arthus Bertrand “Human (Vol. I)”. Aquest jove explica que quan era petit el seu padrastre el pegava i li deia: “Si et faig mal és perquè t’estimo”. I ell va acostumar-se a fer mal a tothom qui estimava. Fins que a la presó una dona, l’Agnes, va estimar-lo. L’Agnes tenia tot el dret a odiar-lo, però no ho feia. Perquè ell era a la presó per haver assassinat la filla i el nét de l’Agnes. “Ella em va donar amor i [silenci, llàgrimes] i em va dir el que era estimar”.

Tal vegada el bé i el mal no “estan allà fora”, simplement: com un destí que se’ns imposa i al qual ens hem de resignar. En part depenen de mi, depenen de la meva aposta: si aposto per tractar amb bondat les persones, estic fent créixer la bondat dins seu; si les tracto amb menyspreu o penso dins del meu cor que són dolentes, la bondat tindrà més problemes per manifestar-se en ells.

Així doncs, la bondat i el mal no “estan allà fora”. Però tal vegada el mal no arriba  a estar tan “a dins” d’algú que puguem afirmar que és una persona dolenta. No hi ha persones dolentes: hi ha persones que fan accions (bones i) dolentes. I les que fan accions repetidament dolentes sempre poden canviar: poden fer créixer dins seu la bondat. Segurament ho faran més fàcilment si apostem per elles, si creiem que la bondat pot créixer dins d’elles, si “els donem crèdit”.

“Donar crèdit a la gent” és una expressió que usa Muhammad Yunus, premi Nobel de la Pau i fundador d’un banc de microcrèdits que ajuda a milions de persones a crear petits negocis per sortir de la pobresa. Yunus fa amb els pobres quelcom que no fan molts bancs: “donar-los crèdit”. En dos sentits: primer, deixar-los diners; segon (i més important) creure que ells poden crear un negoci i tornar el crèdit. A moltes persones a qui el Grameen Bank dóna crèdit (sobretot dones), això els canvia la vida.

Tal vegada costarà fer canviar una persona que ha fet el mal durant molt de temps: costarà “donar crèdit” a persones a qui la societat els hi denega. Certament es tracta d’una aposta. Però de tant en tant descobrim que l’aposta funciona, i això ens empeny a seguir apostant: fins i tot quan més sembla que perdrem.

............................

“Som  millors que els nostres pitjors actes” (Germana Helen Prejean, activista contra la pena de mort als EUA).

“Vigila els teus pensaments: esdevenen paraules./ Vigila les teves paraules: esdevenen actes./ Vigila els teus actes: esdevenen hàbits./ Vigila els teus hàbits: esdevenen el teu caràcter./ Vigila el teu caràcter: esdevé el teu destí.” Lao Tsé

“Déu veié que tot el que havia creat era molt bo.” (Gn 1, 31).

.....................

· Quines persones acostumo a etiquetar de “dolentes”? Què puc fer per “donar-los crèdit”?

· Quins grups socials necessiten més crèdit en la societat d’avui?

· Quines conductes estigmatitzadores descobreixo al meu voltant? Com puc convidar els qui les protagonitzen al canvi d’actitud?

Una pulsió és una “força interna ancorada en el que és biològic ... que porta a la relació amb les persones, les coses i les idees del món exterior” (Jordi Font). Les pulsions són, doncs, forces interiors que ens mouen a relacionar-nos amb el món exterior.

Tres de les pulsions principals són la pulsió sexual, la pulsió del poder i la pulsió del diner. Respectivament i biològicament, empenyen a: transmetre la vida; vèncer competidors que amenacen la pròpia vida; i acumular recursos per a la supervivència.

Quan la persona gestiona aquestes tres pulsions de manera auto-centrada, genera efectes depredadors en el món exterior (la comunitat i l’entorn natural), però també en ella mateixa.: cau en addiccions. Una addicció és una “dependència patològica en relació amb un objecte de què no es pot privar sense un gran malestar, al qual ha de tornar reiteradament i ... augmentar la intensitat de la possessió de l’objecte” (Jordi Font).  Substituïm respectivament “objecte” per “persones amb qui em sento impulsat a tenir relacions sexuals”; “persones a qui em sento impulsat a comparar-me i vèncer”; i “béns materials que em sento impulsat a acumular”, i tenim tres dels set clàssicament anomenats pecats capitals: luxúria, ambició, usura. Una imatge del desastre: l’avar Harpagon (Molière) que malviu obsessionat per protegir la caixa dels diners enterrada al seu jardí i que destrossa totes les seves relacions (fills, parella, amics...) degut a aquesta obsessió.

Per evitar caure en l’auto-centrament, algun promouen la repressió de les pulsions. En la repressió “el subjecte refusa, mantenint en l’inconscient, pensaments, sentiments, desigs, etc., lligats a una pulsió” (Jordi Font). Però la repressió genera malestar interior: tensions psíquiques i somatitzacions. I també és una resposta auto-centrada: guiada per una imatge ideal o pura de mi mateix.

Tal vegada la solució des-centrada i sana consisteix en la transformació de les pulsions de manera que no siguin ni depredadores ni reprimides. Aquesta transformació els psicòlegs l’anomenen sublimació o simbolització: és el desplaçament de l’objecte original al qual es dirigeix la pulsió cap a un nou objecte que representa l’antic objecte, sense perdre’n les característiques (Jordi Font). Substituïm respectivament “objecte de plaer” per “persona estimada amb qui crear una família”; “rival a vèncer” per “company d’ideals”; i “béns a acumular” per “riquesa material per a tothom”... i tindrem la sublimació de les tres pulsions esmentades.

Les religions ofereixen pràctiques i formes de vida (“monjos i monges”) per transformar pulsions. Concretament, el  cristianisme ofereix comunitats religioses per viure les promeses de castedat (amor als menys atractius, més menyspreats i sofrents), obediència (amor humil i abnegat) i pobresa (amor auster i solidari). El treball diari d’aquestes promeses consisteix a desplaçar els objectes de les tres pulsions cap als més necessitats... i cap a Algú - irreductible a objecte - que ens inspira a estimar entranyablement tot i tothom.

.................................

“Confuci digué: ‘L’home noble està en guàrdia contra tres coses. Quan és jove i té encara la sang i l’hàlit inestables, està en guàrdia contra la sensualitat. Quan arriba a l’edat robusta  i té la sang i l’hàlit en ple vigor, està en guàrdia contra la pugnacitat [ganes de barallar-se]. Quan arriba a la vellesa i la sang i l’hàlit declinen, està en guàrdia contra la cobejança [ganes de posseir béns]’.”  Confuci Analectes XVI, n.7.

“Jesús cridà els seus deixebles i els digué: ‘Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom’.” Evangeli segons Marc 10, 42-45.

..............................

· Quines pulsions entren en joc en els diversos àmbits de la meva vida (laboral, lleure, familiar...)?

· En la vida laboral, quins recursos tinc – o se m’ofereixen- perquè el treball no sigui repressió sinó transformació?

· Analitza algun producte cultural (llibre, pel·lícula, sèrie, anunci...) des del punt de vista de si està incentivant l’autocentrament o el descentrament de les pulsions.