Catalunya: recerca o innovació
Fa uns dies vaig tenir l’honor de compartir taula rodona amb el professor Andreu Mas-Colell i amb Josep Maria Martorell, director associat del Barcelona Supercomputing Centre, en el marc de les jornades EnergyDays de la Universitat Politècnica de Catalunya. Parlàvem sobre la recerca i la innovació a Catalunya. El debat es pot veure aquí.
És indubtable que a Catalunya s’ha desenvolupat un model de recerca pública d’excel·lència. S’ha fet una extraordinària tasca els darrers anys, des de la vessant acadèmica. Però la cadena de valor del coneixement està trencada. Aquest coneixement desenvolupat en els centres d’excel·lència no arriba com ens agradaria al sistema econòmic: o bé s’estoca (acaba emmagatzemat en publicacions científiques), o bé s’exporta (l’utilitzen d’altres, però no el nostre sistema productiu). Males solucions per als contribuents que paguem aquesta recerca i que volem que reverteixi, en primera instància, en prosperitat econòmica i llocs de treball a Catalunya.
Malgrat l’indubtable resultat acadèmic, l’impacte en l’economia catalana és escàs: el sistema de ciència-tecnologia-indústria a Catalunya, des de fa 20 anys, prioritza la generació de coneixement d’alt nivell (i això té un cost per als contribuents) però no fa esforços suficients per transferir-lo (i això genera un altre cost per als contribuents: el de l’oportunitat perduda). Potser és que, realment, aquest coneixement no es pot transferir. Potser és que la recerca està massa allunyada de la realitat territorial i industrial catalana. De fet, la idea de “transferir” té connotacions d’ineficàcia (primer fem quelcom i, després, veiem on es pot utilitzar, si és que es pot utilitzar). És com si en una fàbrica invertíssim en matèria primera de primer nivell, però renunciéssim a processar-la i convertir-la en producte acabat; o no sabéssim si hi ha demanda per absorbir-la. Paradoxalment, aquells grups que han demostrat proximitat a l’empresa i excel·lència en la transferència no han estat mai prioritzats ni potenciats, com ha estat el cas dels grups TECNIO.
Un país és competitiu quan les seves empreses es situen en la frontera de la tecnologia (no és suficient amb què ho estiguin els seus centres de recerca). Farem un salt significatiu quan conceptualitzem el sistema de recerca com quelcom que no acaba a les parets del laboratori, sinó que s’ha d’estendre al domini del sistema productiu. Catalunya té un bon sistema de recerca públic, però no un “bon sistema de recerca” en general, perquè no estimula la recerca industrial. El repte actual no és només estabilitzar i protegir el que ja s’ha fet en els centres de recerca, sinó, sobretot, aconseguir que siguin les empreses les que facin recerca d’alt nivell. En els països capdavanters, al voltant del 70% de l’R+D nacional es fa a la indústria. Aquest hauria de ser el nostre objectiu.
Per això considero un error que recerca i empresa se situïn en conselleries separades. M’hauria agradat més una Conselleria (o una vicepresidència) de Coneixement i Competitivitat, que fes polítiques integrals per reforçar tota la cadena de valor del coneixement, des del laboratori a la planta productiva i a la societat. En certa manera, separant les competències de recerca i indústria en dues conselleries, estem transmetent la idea que la recerca és quelcom aliè a l’empresa. L’organigrama de conselleries separades ens remet a l’antic model d'R+D+i: algú fa Recerca en centres públics (amb R majúscula, activitat altruista i d’alta intensitat intel·lectual), i algú altre fa innovació (amb i minúscula, activitat lucrativa que es deixa en mans del mercat). Recordem, però, que és la desprestigiada i petita la que genera riquesa i llocs de treball de qualitat, i que generar llocs de treball de qualitat és probablement el principal repte que tenim com a societat. El problema apareix quan, en territoris de pimes com és Catalunya, existeix una fractura entre centres de recerca cada cop més punters i una indústria cada cop més desconnectada i incapaç de fer recerca i convertir-la en nous productes i processos.
Hom dirà que és responsabilitat dels empresaris capturar aquest coneixement “excel·lent” present en els centres de recerca i convertir-lo en progrés econòmic. Cert: la innovació és un fet empresarial. Però si les nostres empreses no fan innovació, calen polítiques per activar-la o correm el risc d’esdevenir una economia low cost. El professor Mas-Colell parlava sobre que la recerca era “barata, només costava uns 200 milions d'euros anuals”. Amb aquests recursos, s’han obtingut indubtables resultats científics. Però més barata ha estat la política industrial, insignificant pressupostàriament les darreres dècades. Hem estat alumnes avantatjats del premi Nobel Gary Becker, que va dir que “la millor política industrial és la que no existeix”. I així ens ha anat: mentre a Catalunya intentem consolidar lentament un sistema de recerca que encara és fràgil i jove, esperant que ens porti a la terra promesa de l’economia del coneixement, a l'Àsia s’han construït ràpidament cadenes de fabricació de semiconductors mitjançant sòlides polítiques industrials. La paradoxa catalana és fàcil de contrastar: si l’any 2009 la inversió en R+D de l’economia catalana era de l'1,7% sobre el PIB (a punt de convergir amb la mitjana europea), ara és només de l'1,52%, malgrat l’emergència d’un sistema científic de referència.
El sistema de recerca de Catalunya no es consolidarà només reforçant allò que ja s’ha fet molt bé, sinó complementant-ho urgentment amb una política industrial del segle XXI, ben dotada pressupostàriament, que estimuli a les empreses a fer recerca i a demandar coneixement de darrera generació a universitats i centres de recerca. Per això, la nova Llei de la Ciència és important, però seria molt més important una Llei de la Ciència i la Innovació, que es preocupés conceptualment i pressupostària tant de les polítiques de creació de coneixement (ciència) com de les d’absorció i aplicació del mateix a Catalunya (innovació).
