Policrisi i sostenibilitat
Acabem de redactar el sisè Informe anual de l’Observatori dels ODS (objectius de desenvolupament sostenible), que es publicarà properament. En el context actual, l’informe apareixerà en un moment crític per a les societats modernes, que enfronten dos reptes importants relacionats amb la sostenibilitat: d’una banda, el disseny i l’execució de mesures que ens permetin mitigar i adaptar-nos als efectes –molt visibles ja– de l’escalfament global i minimitzar els seus impactes en els sectors més vulnerables de la societat; i, d’una altra banda, la definició i la implementació de nous models socioeconòmics i productius que ens permetin millorar la relació amb els ecosistemes naturals i construir unes bases socials més sòlides i justes per al futur. És a dir, hem de resoldre el trilema de generar noves formes de prosperitat, i tenir cura alhora del planeta i de les persones que l’habiten, sense deixar ningú enrere.
Aquests reptes, ja de per si complexos, s’han vist magnificats per la concatenació de noves adversitats (com ara la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències), que se sumen a les emergències anteriorment existents. A principis d’any, el Fòrum Econòmic Mundial, al seu Informe de riscos globals, es va referir a aquest escenari amb el terme policrisi. El concepte descriu una situació en què xoquen riscos diferents i en què la seva interdependència interactua de manera que l’impacte global que provoca supera amb escreix l’impacte de cada part. En aquest context, la pregunta és: com el món empresarial i, per extensió, la resta de les institucions impulsaran la transició cap a la sostenibilitat en un escenari de policrisi?
Hem volgut posar en relleu les dificultats per resoldre amb èxit els efectes nocius per a la sostenibilitat derivats de les quatre principals formes de creixement actuals: el creixement econòmic, el creixement demogràfic, el creixement de les emissions i el creixement de les desigualtats socials. I els associem amb els intents de desplegament de noves tecnologies per mitigar els efectes del canvi climàtic i assolir una economia de baixa intensitat. Considerem que els possibles escenaris futurs de postcreixement (creixement verd, desmaterialització, decreixement) hauran d’afrontar i analitzar de manera interconnectada les quatre formes de creixement esmentades.
A la part dedicada a avaluar les contribucions de les empreses, hem identificat la consolidació d’una tendència a l’alça en la publicació de reports de sostenibilitat. Com a part del Pacte Verd Europeu, l’1 de gener del 2024 s’introduirà la directiva d’informes de sostenibilitat corporativa (CSRD), la qual provocarà un salt qualitatiu en el futur proper, ja que aquesta directiva inclourà el mandat de reportar informació de sostenibilitat sota el marc dels estàndards europeus d’informes de sostenibilitat (ESRS) i exigirà que les empreses informin sobre l’impacte de les seves activitats corporatives al medi ambient i la societat, requerint l’auditoria (o garantia) de la informació reportada. Això afavorirà de retruc l’estandardització de criteris, la concreció dels indicadors i la comparabilitat.
Hem observat també millores rellevants en la creació de departaments o comissions de sostenibilitat a les grans empreses. No obstant això, encara hi ha molts reptes en relació amb el seu impacte intern en termes de gestió i amb la divulgació de les dades. En el que pertoca a això darrer, en destaquem especialment dues: en primer lloc, que les empreses cotitzades siguin capaces d’aplicar la lògica de “doble materialitat” a les anàlisis de riscos ESG (Enviromental, Social, Governance), per tal que no només serveixin per avaluar els riscos que el canvi climàtic i /o les conjuntures socioeconòmiques suposen per a l’empresa, sinó també per avaluar els riscos que l’activitat empresarial suposa per a l’entorn social i mediambiental. En segon lloc, és imprescindible poder concretar polítiques empresarials que detallin com frenar la destrucció dels ecosistemes o, encara millor, quins són els plans empresarials per contribuir a regenerar-los. A més, en molts entorns empresarials encara s’associa “sostenibilitat” a “ambiental”, i no es considera el que fa referència a l’impacte social com un component intrínsec de la sostenibilitat.
Creiem que prendre’s seriosament la sostenibilitat obliga el món empresarial a passar de la reactivitat a la proactivitat, de l’impacte neutral a l’impacte positiu i de la mentalitat de competència a la de la cooperació, especialment pel que fa als grans compromisos globals assumits en l’Agenda 2030. Havent transcorregut vuit anys des de l’aprovació dels ODS, encara s’aprecia una distància important entre les aspiracions presents en les visions i en els discursos i l’aplicació de mesures realment transformadores. Per habilitar els canvis estructurals requerits, animem els diferents agents socials a involucrar-se més activament en processos de reflexió col·lectiva i en les aliances multistakeholder. Només així serà possible oferir solucions duradores a l’escenari de policrisi en què estem immersos i revisar els preceptes més profundament ancorats en el sistema econòmic que ens han portat a la situació actual.
