Polarització i convivència a Espanya 2021. El paper dels territoris

En el debat públic la polarització s’acostuma a presentar com a inevitable, extrema i omnipresent, tant en l’àmbit territorial com en l’ideològic i l’identitari. No obstant això, els resultats de l’Enquesta ICIP-EsadeEcPol efectuada el 2021 que aquí presentem, destinada a analitzar la naturalesa i a calibrar la gravetat de la polarització a Espanya, mostren una imatge molt més matisada i complexa: els alts nivells de crispació en la política no són el reflex fidel d’un país socialment fracturat. De fet, els resultats de l’enquesta indiquen que no sembla que hi hagi un problema de  convivència.

El principal focus de polarització afectiva (la que es defineix per la distància entre els sentiments que tenim envers el grup amb el qual ens identifiquem i els que manifestem envers els altres) són els partits polítics, ja que el grau d’afecte pels votants d’algunes formacions està per sota de 20 punts sobre 100 (on 100 és el màxim grau d’afecte). En contrast, el grau d’afecte dels ciutadans de cada comunitat autònoma envers la resta de territoris no és particularment desfavorable: la polarització afectiva se centra en els partits, abans que en els territoris.

En la polarització pel que fa a assumptes ideològics específics:
→ Hi ha consensos transversals amplis en igualtat de gènere: tant en el conjunt d’Espanya com en totes les comunitats autònomes, al voltant d’un 75% de la ciutadania està d’acord, per exemple, a sancionar les empreses que paguen menys a les dones per la mateixa feina, o a promoure els llocs de treball sense discriminació de gènere.

→ Les qüestions que produeixen una polarització més gran són la valoració de la transició i l’organització territorial: els habitants de Catalunya i del País Basc estan més en contra de la  recentralització i més a favor de la descentralització que la resta; també són més contraris a les transferències a altres territoris.

→ Per contra,  l’acord respecte de la redistribució mitjançant impostos i transferències monetàries de llars més riques a més pobres és molt més ampli. En paral·lel, genera més consens que dissens la preferència per millors serveis encara que sigui a costa de més impostos.

L’enquesta també ha analitzat en detall la dimensió identitària de la polarització (aquella que està relacionada amb la manera com definim la nostra pròpia identitat en oposició a la d’altres):

→ Els elements més polaritzadors en el debat públic (comunitat autònoma, classe social i gènere) apareixen com a poc definitoris de la identitat personal: són «gens» o només «una mica» importants per a la identitat de més del 70% de la població espanyola.
→ L’aspecte més relacionat amb la identitat personal, la llengua, és «bastant» o «molt» important només per a un 35%. Aquesta dada pràcticament no varia per comunitats autònomes.
→ La identitat territorial dual (espanyol-comunitat autònoma) és més freqüent que les extremes i, malgrat les diferències entre autonomies, en cap cas superen les posicions intermèdies.
→ El context familiar modifica la identitat territorial: quan algun dels teus pares és d’una comunitat diferent de la teva, la probabilitat d’identificarte amb aquesta comunitat disminueix  significativament. En contrast, el context més ampli (la popularitat/freqüència de la identitat pròpia en l’entorn) no sembla que hi influeixi.

Tot això es produeix en un context de bona valoració de la convivència, amb un grau de confiança entre la ciutadania elevat. La convivència, això sí, es valora millor en llocs més petits, entorns immediats, i en algunes comunitats més que en d’altres (especialment, Catalunya).

En canvi, la confiança institucional és generalment baixa: cap administració (local, autonòmica, central, europea) aconsegueix l’aprovat a Espanya.

En conclusió, el grau de polarització ideològica, identitària i afectiva d’arrel territorial té els punts de tensió esperables però moderats respecte de la percepció que es podria desprendre del debat públic i polític. En contrast, la polarització opera a través de les institucions: la manca de confiança en elles, unida al fort rebuig que generen els partits aliens al propi, i la capacitat específica de tensionar que tenen les institucions que articulen l’organització territorial, concentren el risc per a un funcionament democràtic normal.

El PDF complet amb l’anàlisi i l’annex de resultats es pot descarregar en aquest enllaç.