El cost d’accés a l’escola concertada a Espanya: les quotes que paguen les famílies i les seves causes

L’educació concertada és un element central del sistema educatiu espanyol. Mentre que un 67% de l’alumnat s’escolaritza a centres de titularitat pública, prop d’un 30% ho fa en centres finançats amb fons públics però de titularitat privada, anomenats centres concertats (i només un 4% acudeix a centres privats auto-finançats). L’escola concertada compleix una funció instrumental del desenvolupament de l’Article 27 de la Constitució: la llibertat d’ensenyament. No obstant això, l’altra funció d’aquest article, el dret a l’educació, no s’ha complert. Avui dia no hi ha gratuïtat universal per a accedir a l’escola concertada. A més, la concertada, en comparació amb la pública, escolaritza en una proporció molt menor a l’alumnat de renda baixa i d’origen immigrat, la qual cosa perjudica significativament la igualtat d’oportunitats i l’equitat, que és un dels objectius fonamentals de l’educació.

La raó principal que explica la no gratuïtat és el sistema de finançament establert per a l’escola concertada i una regulació més laxa dels seus serveis: ambdues raons incentiven el cobrament de quotes, que són il·legals en teoria però habituals en la pràctica. El fenomen de les quotes ha estat àmpliament discutit en el debat públic en les últimes dècades, i en  el qual han dominat les posicions extremes: d’una banda se suggereix que la concertada hauria de desaparèixer, assumint el seu alumnat els centres purament públics o privats, i d’un altra es reclama més diners per al sector sense contrapartides, emparant-se en la llibertat d’ensenyament. Les anàlisis i recerques realitzades fins ara han estat escassos, superficials i, a vegades, esbiaixats. Així, han afavorit aquestes posicions extremes i una visió homogènia de l’escola concertada, ignorant qualsevol diversitat dins d’ella.

En aquest informe, presentem per primera vegada una anàlisi completa, profunda i fiable del fenomen de les quotes a l’escola concertada. Per a això emprem dues bases de dades elaborades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE): la primera mira al fenomen des del costat del pagament de quotes (famílies) i la segona des del costat del cobrament (centres educatius). Tant per la seva representativitat estadística com per la seva amplitud, són les úniques fonts que permeten abordar la qüestió amb el rigor metodològic necessari. La consistència entre totes dues fonts de dades és molt alta i mostra patrons i magnituds semblants del fenomen.

El resultat més important és que, al contrari que el que suggeria el debat públic fins ara, ens trobem davant un sector més divers que monolític, tant des del punt de vista territorial (cada comunitat autònoma mostra un model d’escola concertada diferent) com des del punt de vista del cobrament de quotes i de les raons més probables per les quals aquells centres que les cobren decideixen fer-ho.

En primer lloc estudiem el pagament de quotes en les etapes del Segon Cicle d’Educació Infantil, Primària i ESO per part de les famílies. A partir de l’Enquesta de Despesa de les Llars en Educació (*EGHE), realitzada per última vegada en 2019/20, trobem que:

• Depenent de l’etapa educativa, entre un 81% i un 95% de l’alumnat paga quotes.
• La quota mitjana es troba entre els 680€ i els 860€ a l’any per alumne (incloent a les famílies que no paguen com a equivalents a una quota de 0€).
• Això suposa una quantitat total entre els 947 i els 1.186 milions d’euros per a les tres etapes, depenent de la definició de quotes que s’usi
• Hi ha un 13% de l’alumnat que no paga quota en les etapes considerades, mentre que un 18% paguen una quota molt baixa (de menys de 20€ al mes per alumne). En el costat oposat, el 10% d’alumnat que paga més quota assumeix el 45% de la despesa total.
• Existeixen importants diferències de pagament de quota per renda de les famílies: el 20% de renda més baixa paga una mitjana de 310€ anuals de quota, mentre que el 20% de renda més alta paga quotes lleugerament superiors als 1.000€.

Quant a les comunitats autònomes:

→ El gruix de les quotes (70% del total) es concentra a Catalunya, Madrid i País Basc, on més del 90% de les famílies que accedeixen a centres concertats paguen quotes.

→ El percentatge és una mica menor en el cas de la Comunitat Valenciana (82% de les famílies) i es redueix significativament per a Andalusia (60%).

→ La quota mitjana per alumne a l’any (només de les famílies que paguen) és de 1.696€ a Catalunya, 1.156€ en la Comunitat de Madrid, 959€ al País Basc, 597€ a la Comunitat Valenciana i 453€ a Andalusia.

→ Catalunya, seguida del País Basc i Madrid, són les CCAA amb major homogeneïtat en el pagament de quotes entre famílies, mentre que Andalusia mostra el repartiment més desigual.

A partir de l’Enquesta de Finançament i Despesa de l’Educació Privada (*EFGEP), analitzem el cobrament de quotes per part dels centres educatius concertats i les raons per les quals ho fan. En calcular el resultat econòmic dels centres (és a dir, ingressos – despeses però sense tenir en compte en els ingressos les quotes, ni en les despeses aquells no susceptibles de ser finançats per les arques públiques via concerts) trobem que:

• El finançament és extremadament desigual, amb un 20% de centres amb resultat econòmic negatiu o essencialment zero, un altre 50% amb un resultat econòmic positiu i inferior als 300 euros per alumne a l’any i un 30% que tenen una clara situació de sobre-finançament.
• El percentatge de centres que cobra quota oscil·la entre un 66% i un 75%, depenent de l’etapa educativa.
• La probabilitat de cobrament de quotes i la magnitud de la quota pagada és major en els centres amb pitjor i millor finançament, i més baix en la zona intermèdia del finançament.
• El 90% els centres educatius de major grandària cobren quota, mentre que en els centres mitjans i petits, la proporció baixa a entre un 60% i un 70% dels centres: aquest fenomen explica que hi hagi menys percentatge de centres cobrant quotes que percentatge de famílies pagant-la.

Explorem les raons per les quals els centres educatius cobren quotes. Per a això, prenent com a referència el resultat econòmic i afegint un marge de 200 euros per alumne, diferenciem tres situacions possibles: centres *infra-finançats que cobren quota per a sobreviure, centres adequadament finançats que cobren quotes per a fer front a despeses no concertades (això és, partides de despesa no contemplades per les administracions educatives i que permeten ampliar els serveis oferts) i centres ben finançats que cobren quota per diferenciació o benefici econòmic. A partir d’aquí podem segmentar de manera precisa, per a cada etapa educativa (Segon Cicle d’Educació Infantil, Primària i ESO), tots els centres del sector concertat en cinc grups:

• Un 17%, 20% i 19% respectivament no cobren quotes i són adequadament finançats.
• Un 14,5%, 12% i 14,5% respectivament no cobren quotes i estan *infra-finançats.
• Un 23% en totes les etapes educatives sí que cobren quotes per a cobrir el fet que estan *infra-finançats.
• Un 28%, 29% i 28% respectivament sí que cobren quotes per a cobrir despeses no concertades.
• Un 17,5%, 15% i 15% respectivament cobra quotes per diferenciació o benefici econòmic.

Finalment, realitzem una anàlisi específica per a les cinc comunitats autònomes amb major presència del sector concertat, la qual cosa ens mostra que:

• Andalusia es caracteritza per un finançament baix respecte a la mitjana nacional, unes despeses no concertades raonablement contingudes en la major part de la distribució de finançament i, sobretot, el nivell més baix de quotes d’entre totes les CCAA considerades.
• Catalunya mostra un finançament de la xarxa concertada molt polaritzat (centres molt ben finançats o molt mal finançats) i un cobrament de quotes gairebé universal que respon amb la mateixa eina a realitats econòmiques oposades, ja siguin les d’ *infra-finançament (entre un 46% i un 53% de centres depenent de l’etapa educativa) o les de diferenciació de l’oferta o benefici econòmic (entre un 25% i un 33% dels centres segons l’etapa educativa).
• En la Comunitat de Madrid, hi ha una relació molt forta entre el cobrament de quotes i el resultat econòmic (els centres millor finançats tenen una major probabilitat de cobrar i cobrar quantitats altes) i una enorme importància de la grandària del centre per a entendre les dinàmiques de cobrament de quotes. S’identifica una proporció baixa de centres *infra-finançats i una proporció lleugerament superior respecte a la mitjana nacional de centres que cobren per raons de diferenciació respecte a altres centres o benefici econòmic.
• La Comunitat Valenciana presenta una relació positiva entre el cobrament de quotes i el resultat econòmic (especialment en l’ESO), una enorme importància de la grandària de centre per a entendre les dinàmiques de cobrament de quotes i una proporció elevada de centres *infra- finançats (gairebé un 40%) amb quotes baixes que viuen una situació precària a nivell financer.
• El País Basc presenta uns nivells de finançament molt elevats en relació amb la mitjana nacional i la proporció més baixa de centres *infra-finançats. També s’observa una relació més feble entre la grandària del centre i el cobrament de quotes, que són generalitzades i superiors a la mitjana nacional i, sobretot, una enorme importància de les despeses no concertades, els més elevats de totes les CCAA analitzades, que constitueixen la raó principal per al cobrament de quotes. L’escola concertada del País Basc és el paradigma, simultàniament, d’un molt bon nivell de finançament combinat amb unes elevades despeses no concertades.

Els resultats trobats mostren una consistència molt notable entre el que paguen les famílies i el que cobren els centres, la qual cosa reforça la fiabilitat de l’anàlisi. També ens ofereix per primera vegada una estimació molt precisa de la magnitud econòmica de les quotes del sector concertat, que oscil·la entre els 950 i els 1.200 milions d’euros per a les etapes que van dels 3 als 16 anys. Aquests resultats demostren amb rotunditat la hipòtesi de la diversitat i complexitat del sector i que el sector concertat, tractat com a bloc unitari, és en realitat la suma de realitats educatives, geogràfiques, socials i econòmiques molt diverses i a les quals no convindria aplicar una política educativa de talla única.

El sistema actual ha arribat a un equilibri molt estable, on els incentius a canviar la situació són escassos per a la majoria dels actors implicats, en bona part a causa de la baixa inversió pública en educació que hi ha a Espanya: l’existència de la xarxa concertada redueix la pressió sobre la despesa pública de les administracions educatives (entre altres coses, pels seus menors costos salarials per alumne i perquè són centres més grans), facilita un sistema de selecció social per a famílies de major renda a canvi d’un copagament i garanteix una demanda àmplia que assegura la continuïtat del sector concertat. Mentre que la qualitat de les escoles concertades és semblant a la de les públiques quan comparem dos centres amb les mateixes característiques de l’alumnat, les condicions d’accés són molt diferents: els centres concertats escolaritzen un alumnat amb un nivell socioeconòmic més alt i escolaritzen en molt menor mesura alumnat immigrant, la qual cosa augmenta la segregació escolar a Espanya.

Per a garantir que la doble xarxa no es converteixi en un factor important de segregació escolar i per a assegurar la gratuïtat de l’accés a l’educació sostinguda amb fons públics, proposem les següents mesures:

1. Desenvolupar una anàlisi detallada del cost teòric de la plaça escolar en el sector públic i concertat en totes les CCAA.
2. Ampliar la periodicitat de la recollida de dades de la despesa privada de les famílies i el cost de l’ensenyament privat que duu a terme l’INE.
3. Auditar les despeses no concertades, així com les quotes d’aquells centres que, fins i tot no estant en una situació de sobre-finançament, estan prestant serveis no concertats que es financen a través de quotes.
4. Desenvolupar mecanismes i incentius per a acabar amb el sistema de concerts plens dels centres clarament sobre-finançats i les quotes dels quals són elevades i que se situen notablement per sobre de les despeses no concertades de la seva comptabilitat. D’acord amb les simulacions realitzades, això permetria, a més, redistribuir l’excedent disponible per a acabar amb el *infra-finançament que afecta una part del sector concertat.
5. Supervisar el cost del menjador escolar en els centres concertats i equiparar-lo amb els costos dels centres públics, per a evitar que es converteixi en una font indirecta de finançament escolar.
6. Regular les aportacions que les famílies puguin realitzar en concepte d’activitats complementàries i altres serveis, i establir llindars idèntics per a centres públics i concertats.

Finalment, i amb l’objectiu de garantir un major equilibri en la composició social de l’alumnat de les dues xarxes escolars, proposem l’articulació de l’instrument dels “contractes-programa” que permetin a les CCAA incorporar unes quanties econòmiques vinculades específicament a l’objectiu de lluitar contra la segregació escolar per la via econòmica. Per a això, l’administració pot incentivar als centres públics i concertats a complir determinats estàndard tant en l’accés d’alumnat vulnerable com en el servei que aquest alumnat rep.